Albert Vergés: “El que arriba a tot Europa amb relació a l’envelliment és un tsunami”

Albert Vergés és el director general de la Fundació Edad&Vida, un punt de trobada d’empreses privades, associacions de persones grans i institucions acadèmiques amb l’objectiu últim de contribuir amb les seves activitats a millorar la qualitat de vida de les persones grans. Part activa en el debat sobre les pensions, en aquesta entrevista esbossa les opinions en matèria de pensions de la fundació que dirigeix.

Quin és el seu diagnòstic sobre l’actual sistema de pensions?

És relativament senzill. Tenim una població que envelleix de manera molt significativa i, per tant, tenim més gent gran que ha de cobrar la seva pensió. Paral·lelament, el nombre de contribuents per efecte solidari que anaven pagant les pensions ha passat en 25 anys de 4 persones en actiu per cada pensionista a només 1. L’envelliment de la població és constant i els efectes demogràfics són altíssims. Això fa que en èpoques de crisi, com ara, s’utilitzi el Fondo de Reserva de forma significativa. Ens trobem davant d’un escenari de dificultat de supervivència de la pensió pública i fa falta un sistema complementari que l’ajudi per poder gaudir d’una vellesa adequada.

El sistema que actualment està en dubte hi va haver un temps que sí que va funcionar. Quins han estat els factors que l’han desestabilitzat?

Va funcionar per dos elements fonamentals. D’una banda, el nombre de persones jubilades era menor. De l’altra, hi havia molta més gent en actiu. Ara tot s’ha girat com un mitjó. En la demografia actual, les persones d’edat avançada actuen de manera més significativa i són superiors. Hi ha molt poca població jove, el concepte família ha variat i n’hi ha molt poques que tinguin més de dos fills… Tot això, juntament amb un sistema de crisi, una elevada desocupació i menys cotitzadors a la Seguretat Social, genera un gran problema del qual, crec, molta gent encara no és conscient. A més, contínuament s’allarga l’esperança de vida i, en conseqüència, cal proporcionar més suport a les persones que es troben en edat pensionista. Abans el sistema estava calculat amb una supervivència per jubilat de 10-15 anys i ara és de 25 anys o més. Tot plegat cronifica el problema.

Com valoren des de la Fundació Edad&Vida la reforma de les pensions?

Certament ha corregit els elements que distorsionaven més, com l’IPC. Ara aquest està vinculat a un element correctiu, que és del 0,25%. Durant molts anys l’efecte IPC havia fet que les pensions no perdessin poder adquisitiu, cosa que ara no succeirà.

Pot explicar-ho, si us plau?

Aquest any, si agafem el període novembre-novembre, amb una inflació negativa, el 0,25% ha sortit bé. Un dels grans temes que no va abordar la reforma és que no es va fer per parlar de les pensions, perquè funcionessin correctament i fossin viables, sinó per veure com fèiem viable l’actual sistema de pensions. El Govern hauria de donar més suport al fet que les famílies estalviïn i siguin menys penalitzades. Nosaltres entenem que tothom ha de ser conscient del que gasta i el que necessita. L’Administració fa que copaguis el sistema i, a sobre, et redueix la capacitat adquisitiva. Arribarà un moment que el gap serà insofrible. La gent ja està disposada a pagar quan en té, però no pas quan no en té. D’altra banda, no ens ha agradat que el Govern hagi aturat la informació que havia de proporcionar als ciutadans sobre la perspectiva de pensió per a majors de 50 anys d’acord amb els escenaris actuals. Segons un estudi realitzat per ESADE amb la col·laboració de VidaCaixa, el 90% dels espanyols reconeix la necessitat d’estalviar, però solament un 40% ho duu a terme. Només un 22% de la població coneix quina serà la seva pensió i únicament un 20% ha calculat quant li quedarà per poder viure.

Quines recomanacions donen en aquesta matèria des d’Edad&Vida?

La gent ha d’estar informada: o hi ha un sistema mixt de capitalització i de redistribució o la cosa no funcionarà. Un sistema publicoprivat en funció del risc que es vulgui assumir. En cas contrari, malauradament, una persona gran no viurà amb dignitat, i en aquest món, a més de viure més, hem de procurar viure bé.

Som poc previsors?

El concepte de previsió és poc aplicat a Espanya. El que recomanem és fer aportacions periòdiques. No aconsellem que s’aporti aprofitant puntes de tresoreria. Els professionals poden ajudar, donar informació. El paper d’assessorament de les companyies és molt important per crear un clima de confiança bàsic. Molta gent continua confiant en l’Administració pública en matèria de pensions, quan és aquesta qui té el problema. Sembla el món a l’inrevés. Des de l’Administració hi hauria d’haver marcs legals més estables. No pot ser que a mig camí hi hagi una fiscalitat i després la canviïn per una altra. S’hauria de facilitar l’estalvi i la recuperació.

Per què?

Si ells tanquen una porta, n’haurien de deixar una altra oberta. Si ho tanques tot, al final t’ofegaràs. Això és el que li passarà al ciutadà sinó li ofereixen marcs estables, informació, etcètera. Si la gent conegués les previsions de pensió que no lliura ara el Govern, algunes situacions es podrien resoldre si s’agafen a temps. Quan una persona als 65 anys es troba en una situació de màxima indefensió davant els recursos que li aporten, té una capacitat de resoldre el seu problema molt limitada. El Govern no ajuda a crear més estalvi. Sí que hi ha una nova normativa que assenyala que amb les rendes vitalícies tenen un tractament diferenciat.

Com ho fan en altres països?

Des de la Fundació Edad&Vida hem analitzat diferents països. Per exemple, a Xile o als EUA, on tot és bàsicament privat, no hi ha pensió pública. A nosaltres, el sistema que més ens agrada és el suec i el britànic. Són sistemes mixtos de pensió pública complementada amb aportacions privades, que intenten afavorir la complementarietat. En alguns països existeix obligatorietat en la part privada. Tot això garanteix uns fons mínims de contingències de cara al futur. El que arriba a tot Europa amb relació a l’envelliment és un tsunami. La gent pensa que ens farem grans i ja està. No és així. Les conseqüències de vida i econòmiques són molt importants, vinculades a la capacitat de l’Estat de fer front a totes i cadascuna de les necessitats de les persones grans.

Està d’acord que les dues úniques opcions que té l’Administració són abaixar les pensions o apujar les cotitzacions en matèria de pensions?

Els polítics són curtterministes. La majoria de governs només pensen en els seus períodes electorals i crec que alguns pensen que qui vingui després ja s’ho trobarà. És el gran problema que tenim els ciutadans. No tinc cap dubte que tindrem pensió, el que no sé és quanta. Anem a pensions que perdran poder adquisitiu, n’estic convençut. El Fondo de Reserva de les pensions s’acabarà. En els darrers tres anys hem reduït un 30% la seva capacitat. Imagini’s si això continua. Hi trobarem teranyines. La pregunta és: “No és més fàcil incentivar l’estalvi?”. El que no podem fer és no incentivar l’estalvi. Anem a una societat en què els interessos de plans de pensions i altres productes seran a un interès zero, com al Japó.

Ha ocurrido un error, intentalo de nuevo
Pregunta a nuestros expertos

Tus comentarios serán publicados una vez sean validados por nuestro equipo