L’evolució de les pensions en els últims 40 anys i els reptes que afronta el sistema

El sistema de pensions a Espanya ha anat adaptant-se a les circumstàncies que s’ha anat trobant. Aquestes tenen a veure amb l’ampliació de períodes de cotització exigits o la pujada de la mateixa edat de jubilació, que s’està produint des del 2013 fins al 2027. Es tracta d’una evolució que, malgrat tot, no ha aconseguit esvair reptes de què fa temps que es parla i el màxim exponent dels quals és el de la piràmide poblacional. Més enllà d’això, el model de les darreres dècades ha estat el mateix, un model de repartiment.

El model de sistema de pensions a Espanya implica la contribució obligatòria per part dels treballadors per anar construint un fons que atengui les pensions. El treballador coneix les seves cotitzacions i (diu la teoria) coneix també els beneficis, és a dir, les pagues que podrà tenir per jubilació i altres supòsits en el futur. Tot i que, com s’ha vist, les lleis es poden modificar ateses les circumstàncies de crisi i es poden modificar les quanties que es percebran. Per exemple, l’última reforma del 2013 inclou que les pagues es revalorin un mínim del 0,25% i un màxim del que augmenti l’IPC més un 0,5%, si ho permet l’estat del sistema. Abans augmentaven segons com evolucionessin els preus. A més, el 2019 entra en vigor el factor de sostenibilitat per al càlcul de les pensions, pel qual es tindrà en compte a l’hora de calcular les pagues l’esperança de vida.

Però, en tot cas, el que es veu és que el model segueix sent el mateix. “No és un tema d’evolució, sinó de falta d’evolució”, diu Marc Vidal, consultor en Transformació Digital. El problema és la distància que hi ha entre l’actual sistema de pensions i “el model social, demogràfic i laboral en què ara vivim”. A més, l’accelerador està premut a fons i les coses canvien més ràpidament, de manera que és possible que les modificacions que estiguem pensant ara, quedin desfasades d’aquí a molt poc temps.

Comencem per la base de les pensions: la feina i com està canviant. “La Transformació Digital i la Indústria 4.0 estan canviant aquest contracte social anomenat ‘feina’, que inevitablement, en un futur molt proper, definirà una cosa molt diferent del que ara significa. També, per derivació, ho farà amb el significat de prestacions socials, rendes mínimes, pensions o serveis, que podran passar a ser drets fonamentals.” Vidal és categòric quan valora l’evolució de les pensions en els últims 40 anys: “No s’ha fet ni bé ni malament; com dic, el problema és que no s’ha fet res”.

La transformació de la feina

Què suposa i què significa la transformació digital? Cal analitzar com hem de conviure amb les màquines i amb la feina automatitzada que duen a terme. Són una amenaça? Substituiran massivament l’ocupació efectuada per éssers humans o simplement hem d’adaptar-nos? “No hi haurà menys ocupació”, respon Marc Vidal. La idea és canviar aquest concepte d’ocupació. “En un futur on la teva feina sempre podrà ser millorada per una màquina, l’espai laboral que et queda haurà de ser en un altre sentit.” Quin? Les nostres tasques tindran més a veure amb la part creativa, amb el fet d’aportar valor afegit a les feines rutinàries, ja que “les màquines faran allò en què seran millors, més ràpides i barates”.

Per això cal modificar molt el concepte d’ocupació i altres derivats que tenim gravats amb ferro roent, com la productivitat. “La productivitat serà artificial, la creativitat humana. El valor d’allò intangible prendrà un sentit desconegut fins ara”, sentencia Marc Vidal.

El nou concepte d’ocupació i la seva influència en les pensions

Tot el que s’ha comentat influeix inevitablement en el concepte de jubilació, de retirada del mercat laboral. “No ens jubilarem als 70 els qui ara en tenim 40 i escaig. Ni als 85 els qui en tenen 20”, diu Vidal. Simplement “no ens jubilarem”.

Ara mateix la piràmide poblacional, que tendeix a eixamplar-se cada vegada més per la part alta pel fet que vivim més i la natalitat disminueix, és un dels principals problemes. Aquesta piràmide “serà insostenible sota el mateix model”.

En aquest nou estadi laboral, “els robots no ens pagaran la jubilació”. Hi ha qui defensa que les màquines cotitzin a la Seguretat Social per evitar la fuga d’ingressos. Marc Vidal hi està en contra. “Seria com aplicar un nou impost a la inversió d’una empresa, i les taxes s’han de pagar pel que es guanya, no pas pel que s’inverteix.”

Atès que el pronòstic és que no hi haurà una edat de jubilació i que aquest mateix concepte, el de jubilació, tendeix a desaparèixer, la transformació que s’acosta per a les pensions és radical. “Les pensions del futur de tipus públic s’assemblaran més a una renda mínima universal, sense límits d’edat o amb franges superiors”, vaticina Vidal.

Però per què, si no ens jubilarem, necessitaríem pensions o un pagament públic a manera de renda universal? “Discursos que parlen de retardar l’edat de jubilació són d’aurora boreal. Precisament, el problema no rau en el fet de poder treballar més anys, sinó en com ocupar molta gent que deixi de ser rendible en la competència digital o robòtica.” El problema, per tant, està en la transició. “És evident que anem a aquest escenari i és obligatori que el sistema públic comenci a dissenyar un nou model garantista a partir d’unes edats, però conscient que el problema no serà generacional sinó absolut.”

Mentrestant, a més curt termini, Vidal preveu pujades d’impostos per tapar les esquerdes del sistema públic de pensions. “Per això, mentre no es trobi una estratègia a mitjà termini”, els sistemes d’estalvi privat aniran creixent. “La tàctica aconsellable, cosa molt diferent de l’estratègia, és la pensió privada, de moment”, conclou Marc Vidal.

Això també t’agradarà

Hi ha hagut un error, intenta-de nou

Pregunta als nostres experts

Els teus comentaris seran publicats una vegada siguin validats pel nostre equip