El professor James Vaupel i l’optimisme demogràfic: “Cada dia guanyem sis hores més de vida”

“La majoria dels nens nascuts després de l’any 2000 als països desenvolupats arribaran a complir 100 anys al segle xxii.” “Sé que és difícil de creure, però no hi ha límits per a l’esperança de vida de l’ésser humà.” “Els homes solen morir abans que les dones perquè no es cuiden gaire bé. Les dones van al metge més sovint que els homes.”

Qualsevol d’aquestes tres frases provoca inevitablement uns ulls ben oberts i un arqueig de celles contundent. No són afirmacions caçades al vol en la tertúlia d’un cafè. Aquestes declaracions han estat pronunciades per la mateixa persona, el professor nord-americà James W. Vaupel, científic de la demografia, màxim expert en envelliment, biodemografia i demografia formal, pare de la teoria de la plasticitat en la longevitat i una de les principals veus de l’anomenat optimisme demogràfic.

Vaupel és el director fundador de l’Institut Max Planck de Recerca Demogràfica de Rostock (Alemanya). Les seves investigacions han transcendit el camp de la demografia. Ha ajudat a revolucionar els límits estadístics gràcies al seu enfocament multidisciplinari, que incorpora la biologia humana i no humana, les matemàtiques, la genètica i les polítiques públiques. Les seves troballes han provocat llargs debats i han aconseguit canviar la percepció en el camp demogràfic que hi ha amb relació a l’envelliment. “Em veig com un biòleg matemàtic”, assegura el professor Vaupel en un perfil realitzat a la prestigiosa revista mèdica britànica The Lancet.

I per què Vaupel és tan revolucionari? Al llarg dels seus anys de recerca ha pogut establir, després d’estudiar i analitzar milions de dades i sèries demogràfiques en tots els països del món, que des de mitjan segle xix l’ésser humà ha aconseguit augmentar l’esperança de vida a un ritme de tres mesos per any. O dit en altres termes, cada dia guanyem sis hores més de vida i cada 40 anys augmentem gairebé en una dècada l’esperança de vida.

Segons el parer del professor Vaupel, actualment una persona de 78 anys pot tenir un estat de salut equivalent al que mig segle enrere tenia algú de 68. “I d’aquí a 50 anys més, una persona de 80 tindrà una salut com algú avui de 50 o 60 anys”, afirma.

A Espanya entre el 1992 i el 2012, l’esperança de vida dels homes ha passat de 73,9 a 79,4 anys i la de les dones de 81,2 a 85,1 anys, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). La mitjana és de 82,2, tan sols unes dècimes per sota del Japó, líder mundial seguit per França.

I a què es deu aquest augment de l’esperança de vida? A més d’una qüestió estadística –hi ha menys mortalitat infantil i la gent viu més–, qüestions mèdiques, tecnològiques i socials acompanyen aquest increment. “El progrés biomèdic és impressionant. Ara comencem a comprendre el càncer, malalties del cor, l’Alzheimer… Amb models animals estem començant a entendre com retardar l’envelliment en si mateix”, exposa el professor a The New York Times. A més, també s’estan prenent mesures en els accidents, de trànsit o laborals, principal causa de mort entre els joves. Amb tot, Vaupel alerta, en una entrevista a El Mundo, que “l’obesitat s’està convertint en un problema molt seriós, com també la diabetis”.

Què pot suposar en termes socials aquest possible augment de l’esperança de vida? En línia amb el que exposa al blog de VidaCaixa el professor de la Universitat Internacional de la Rioja, Juan Manuel García González, la gent haurà de treballar més anys. Pel que fa a les pensions a Espanya, Vaupel sosté que suposen una font d’ingressos per a la gent jove, perquè els més grans utilitzen aquests diners per ajudar-los. “Els polítics haurien de tenir això en compte quan es plantegen reformar el sistema de pensions”, assenyala Vaupel.

Hi ha hagut un error, intenta-de nou
Pregunta als nostres experts

Els teus comentaris seran publicats una vegada siguin validats pel nostre equip