A quina edat li compro el primer mòbil al meu fill?

Considero que sí que hi ha una edat adequada per a aquest primer —i molt delicat— pas. Segurament serà més tard del que imagines i, de ben segur, molt més tard de l’edat en què el donem ara. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el 25 % dels nens espanyols de 10 anys en tenen un.

Una cosa que tant mares com pares em pregunten quan ens coneixem és a quina edat haurien de donar el primer telèfon mòbil als seus fills. Si bé és veritat, de vegades ja és massa tard…

Considero d’una importància cabdal la vida social dels adolescents i és habitual —i per a mi erroni— pensar que si tenen telèfon “com tots” tindran “més amics”. El telèfon intel·ligent pot ser una eina de sociabilització si s’empra correctament i, al mateix temps, d’aïllament social si s’utilitza de manera abusiva o negligent.

És cert que la xarxa té grans avantatges i no és menys cert que Espanya és el país europeu amb més addicció adolescent a Internet (21,3 %) o que el 77 % de la població afirma tenir nomofòbia (por irracional o malestar per deixar-se el telèfon a casa o no tenir-lo connectat del tot). En l’actualitat, el telèfon s’ha convertit en una eina indispensable, però hem d’educar (sobretot els més joves) per fer-ne un bon ús perquè a més d’útil sigui sa. Els joves que comencen a utilitzar el telèfon mòbil a una edat més primerenca tendeixen a desenvolupar més dependència envers aquest tipus de dispositius i tenen més probabilitats de patir estrès quan n’estan lluny.

Quan arribi el moment de donar-los als vostres fills el seu primer telèfon mòbil, la meva recomanació és que signeu un acord digital. Al principi, pot semblar massa formal i una ximpleria, però us asseguro que és una gran idea. Aquest tipus d’acords són molt útils i efectius. Hi ha molts estudis psicològics i sociològics que demostren que el ritual de signar un paper fa que ens prenguem els acords més seriosament i siguem més sincers; és l’anomenat efecte signatura (Anker i Crowley 1981; Rogers et al. 1988; Staw 1974; Stevens et al. 2002; Ureda 1980; Williams et al. 2005). Les regles d’aquest acord són clares: si no fan servir el telèfon correctament, és possible que no estiguin preparats per a una eina tan potent.

El contracte pot incloure recompenses i càstigs, però les recompenses no haurien de consistir mai en poder utilitzar el dispositiu durant més temps. En lloc d’això, és preferible que estiguin relacionades amb el món real, i que siguin els càstigs els que se centrin en el món de la tecnologia. Recordeu que és important que respecteu el que heu acordat i que no feu servir el mòbil com a eina per negociar.

Independentment de l’edat dels vostres fills, heu de tenir en compte aquests 4 punts:

  1. Esteu preparats per supervisar l’ús que els vostres fills fan del telèfon?
  2. Heu dedicat temps a ensenyar-los a fer servir la tecnologia correctament?
  3. Som conscients de la deshumanització que provoca Internet? Estar darrere d’una pantalla genera una sensació d’anonimat que pot derivar en un comportament inadequat.
  4. Si comet un error, sabrà demanar ajuda? 

Preneu-vos-ho de debò. Establiu límits i signeu un acord. Superviseu plegat l’ús que en fan i no tingueu por de «treure’ls les claus» si cal. La salut mental, la seguretat i la felicitat dels vostres fills en depenen.

Soc conscient que a molts pares esperar i resistir la pressió els sembla una exageració. «Impossible!», responen. «No és realista!». No obstant això, jo insisteixo en la idea. El cervell dels nens ha d’estar prou madur per utilitzar dispositius tan potents, i ha d’haver adquirit l’experiència vital necessària per poder protegir-se dels perills d’Internet o evitar cometre algun error.

L’educació actual té certes mancances i una que considero alarmant és la falta de formació per a pares, mares i professionals del sector educatiu i sanitari. Només d’aquesta manera podrem educar els més petits. Això i tot, mai hem d’oblidar que som el mirall dels nostres petits i per això si ens veuen conduint amb el telèfon, utilitzar-lo constantment o els ignorem per estar més pendents del mòbil que d’ells, no els auguro un bon ús per part seva.

A més, tinc clar que un adolescent no necessita pas un smartphone. Hem de donar eines perquè forgi un full de ruta adequada, estratègies de sociabilització, alternatives com l’esport o el ball i sobretot fer-los conscients que poden viure sense ell. És cert que moltes vegades el donem per la seva seguretat —i la nostra tranquil·litat— i ho entenc, però aquesta funció la compleix un telèfon convencional, no cal que tingui accés a internet en cas d’urgència.

Jo mai li donaria un smartphone a un adolescent abans dels 16 anys.

Ha ocurrido un error, intentalo de nuevo
Pregunta a nuestros expertos

Tus comentarios serán publicados una vez sean validados por nuestro equipo